JOAQUIM CARBÓ
SETANTA ANYS, UN CENTENAR DE TÍTOLS, UN MILIÓ D’EXEMPLARS
INDEX
PRÒLEG
JUSTIFICACIÓ
LA CONVERSA
ELS LLIBRES D'UN EN UN
BIBLIOGRAFIA
APÈNDIX
Converses amb Joaquim Carbó
N’he tingut poques, massa poques, però prou per considerar que en Joaquim Carbó és una de les persones més àvides de conversa que he conegut. Sempre m’ha deixat amb el sentiment de no haver pogut parlar amb ell tant com ell desitjava. I que ho desitjava, perquè la conversa, i tot un seguit de mots amb el prefix com, o con, o simplement co, eren molt importants en la seva vida: combatre, commoure, complaure, compartir, concebre, condemnar, conèixer, conservar, conversar. Breu: que era algú sol, que busca companyia, i que com més n’ha trobat més n’ha buscat, i més fidel és a totes i a cada una de les companyies.
Per a en Joaquim Carbó, i per als mestres que un moment o altre hem pogut parlar amb ell o llegir-ne algunes pàgines a fons, la fidelitat a la persona i al record de la mestra Maria Novell és emocionant. I més emocionant és encara veure com la fidelitat, les fidelitats a persones, institucions, obres, s’encadenen en un fil vital: dels llunyans records de la guerra civil als de l’escola, als de la feina, feina d’escriptor - a Cavall Fort, i en el món de la liiteratura infantil i juvenil -; en el treball per la represa de Catalunya, en el camp de la política, sempre des del seu lloc de lleial supporter, capaç de comprendre, de criticar i d’encoratjar, a la recerca d’aquest encadenament de causes que dóna sentit a la nostra vida.
I tot això sense parar un moment. Parlar, pensar, viure abans d’escriure, i escriure de seguida, com qui parla. I llegir i tornar a començar, sense pausa, i amb un punt de pressa. “En el metro, camí de casa, començo a llegir…”, m’escriu d’un llibre que una tarda li vaig donar. I l’endemà ja tinc les seves ratlles a la bústia comentant la jugada. Una rapidesa de reflexos que espero que no perdi mai, perquè em sembla que deixaria de ser en Joaquim Carbó. El que més m’impressionà d’ell a Cavall Fort, on el vaig conèixer personalment, va ser aquesta rapidesa de reflexos i la capacitat de plasmar-los en l’escrit, picant lletres, com el picapedrer i l’escultor piquen pedra.
Crec que la rapidesa i la capacitat d’escriure d’en Joaquim Carbó es deuen al seu doble interès pels temes de què parla i per les persones amb qui parla. No pot deixar res per aclarir a cap amic. I això ho saps en el moment de caure sota la seva mirada, sota els seus ulls vius, penetrants, que no sé separar del somriure fi que dóna més agudesa encara a la seva fesomia. Saps que has fet, que se t’ha fet, un amic lleial, interpel·lador, i que serà això per anys i avatars que passin: l’escriptor Joaquim Carbó. Viure i escriure han estat una sola cosa per a ell. I un llibre com aquest que tenim a les mans ho confirma de la manera més rotunda.
Parlar, els autors, amb els nois i les noies lectors dels llibres que han escrit o dibuixat, és una pràctica literària pedagògicament molt recomanable sempre, i que en països petits i amb llengües minoritàries com en el nostre cas, s’ha pogut generalitzar. I basant-se en aquesta virtut, els editors catalans han pogut donar resposta a la necessitat afegida de difusió en un mercat exigu. Tots hi guanyem: lectors, escriptors, dibuixants, editors. I és que les preguntes d’infants i joves són les més directes, directes al moll de l’os de la persona; preguntes que els que ens creiem grans no ens atrevim a fer, ells les fan com la cosa més natural. En el cas d’en Joaquim Carbó, tal pràctica ha evidenciat el seu tarannà de conversador que escriu, perquè significa conversar sobre el que ha escrit i sobre l’escriptor. Voleu cosa més rodona, més arrodinadora? I a fons, com ja s’ha remarcat.
Res no és deixat per verd, en aquest tumult de converses. En Joaquim s’ha sotmès sense reserves, s’hi ha posat a tir, i fins algunes vegades s’ha sentit tocat, tocat per no haver aconseguit la sintonia, i així ho ha confessat. Però mentrestant ha mostrat com s’ha fet, i fins com s’anava fent en el mateix moment de conversar. De manera que quedem amb la convicció que en Joaquim és allò que ha pogut explicar a nois i noies, que no queda res més en els racons del seu cor i de la seva ment.
En aquest llibre, Joaquim Carbó, ell mateix, es mostra ara com a resultat d’aquestes múltiples converses amb els seus lectors. Parlant amb ells, provocant i responent a les seves qüestions, i ordenant-les després, Joaquim Carbó, amb l’entranyable màgia de la paraula escrita, ha pogut explicar qui és, com és, per què li sembla que és com és, com treballa, com gaudeix i pateix, com ha viscut l’altra màgia, la de fer-se entre els altres, la de conviure.
Amb aquest llibre guanya, hi guanyem tots els qui l’hem conegut per les cantonades de la vida, una conversa completa, ben plena d’afecte i d’amistat.
Marta Mata i Garriga
Em vaig iniciar en l’ofici d’inventar i escriure històries a les acaballes de 1958, però no vaig pensar que em podia dedicar al món dels llibres per a infants i joves fins al cap de tres anys, quan el naixement de Cavall Fort ho va fer possible. De llavors ençà, a part d’acumular llibres i anys, he viscut experiències ben diverses, però mai no he sentit la necessitat d’escriure unes memòries, tot i que ara, enllestit aquest llibre, m’adono que, a més d’explicar els motius que en cada ocasió m’han impulsat a escriure, també he fet una reflexió molt personal sobre una part important de la meva vida.
Integrat en el món del treball des dels setze anys, cosa que no em va permetre de trepitjar la Universitat, he escoltat sempre amb molt de respecte aquells que, més que explicar què passa, són capaços de raonar i analitzar cada situació per buscar-ne les causes, per més que els interessos particulars o de grup poden propiciar l’error o la interpretació. En més d’una ocasió però, he intentat reflexionar quin és o quin ha estat el paper que he jugat i que m’ha tret impensadament de l’anonimat fins al punt que m’he vist obligat a opinar públicament sobre coses serioses com l’ofici i la manera de viure’l, el país, la seva gent, el futur, i d’altres molt més intranscendents, frívoles i divertides.
El fet que la part més extensa de la meva producció literària s’hagi adreçat als nois i les noies, m’ha ofert l’oportunitat d’entrar sovint en contacte amb els lectors i de conèixer de primera mà les opinions que els mereixia la meva feina. Al llarg de molts anys de trepitjar aules de col·legis i instituts, n'he vistes de tots colors.1 A la primera part d’aquest volum reprodueixo amb una mica més de calma les respostes que he acostumat a donar a una llarga tirallonga de preguntes, ja sigui aquelles que podem qualificar de tòpiques o inevitables, com d’aquelles altres més originals, curioses i interessants que potser només se m’han formulat una vegada. Encara que sobre el paper les meves respostes d’ara poden semblar més llargues del compte, no crec que afegeixi gran cosa al que en algun moment o altre he explicat de paraula amb una passió que anava en raó directa a la curiositat que descobria en els ulls dels meus interlocutors. Puc assegurar que moltes vegades m'ha emocionat la sinceritat i naturalitat que hi ha hagut en la trobada. Sé que en l’interès dels meus interlocutors hi ha tingut molt a veure l’actuació anterior d’uns mestres que normalment m’han acollit amb tant d’afecte i simpatia que mereixen el meu agraïment. Moltes gràcies!
Quan la meva presència en alguna escola obeïa al fet que els alumnes havien llegit un llibre en concret, la seva curiositat, a part de tantes qüestions generals o personals, se centrava, també, en l’origen o l’impuls que m’havien portat a escriure’l. Entre les cent onze respostes de la primera part hi ha molt poques referències a aquests motius perquè, per evitar repeticions, m'ha semblat més oportú dedicar una segona part a recordar els orígens de cada un d’aquests llibres: d'on va sortir la idea, com vaig inventar o triar els personatges, la intenció que hi havia en cada un d’ells, què en penso al cap dels anys, i, si ho he arribat a saber, com han estat acollits.
Hi ha una tercera part dedicada a la bibliografia que inclou, també, els llibres que he escrit per a adults. Si bé les referències que aquí s’hi poden trobar són mínimes, perquè aquest no és el lloc que els correspon, no els puc deixar de banda: quantitativament, constitueixen un percentatge menor en l’obra en general, però, si s’han acomplert les meves aspiracions, representen una manera molt personal i particular d’enfrontar-me a l’època que m’ha tocat viure.
I,
encara, hi ha els apèndix: un testimoni de la meva
participació en aquest ofici més enllà de la
redacció de contes i novel·les: textos que he escampat
en revistes, llibres col·lectius, col·loquis o
intervencions de cara al públic, gairebé sempre per
donar fe de vida o per expressar opinions, tant si me l’han
demanat, com espontàniament, a favor dels llibres per a noies
i nois i, també, d’un moviment associatiu que he ajudat
a impulsar des del primer moment.
1) ¿Com t'estimes més que et tractem: de tu o de vostè?
2) A quina edat vas començar a escriure?
3) Què et va implicar en la literatura i els còmics?
5) Quina va ser la primera obra que vas escriure?
6) I la que et van publicar primer?
7) Què et va incitar a emprendre la teva carrera?
9) Es fàcil inventar-se contes tan llargs?
10) Mai no t'has avorrit, fent-ho?
11) Has començat algun llibre i després l'has deixat perquè no t'agradava?
12) Alguna vegada t'has quedat en blanc mentre escrius?
17) Recordes el títol del primer llibre que vas publicar?
18) Eres un bon estudiant a l'escola?
19) Creus que hi ha una certa edat per a llegir llibres?
20) Es interessant el teu ofici, o és difícil ser escriptor?
22) T'agrada observar el paisatge per inspirar-te?
23) Què són, per a tu, els llibres?
25) Quina de les teves obres ha guanyat algun premi o ha tingut més èxit?
27) Quan de temps dediques a escriure?
29) I doncs, quina relació tens amb l’Ofèlia Dracs?
30) En què o en qui et bases per descriure els teus personatges?
31) Quin tipus de llibres acostumes a escriure?
32) Et consideres un escriptor imaginatiu o realista?
33) Què et va portar a escriure llibres juvenils?
34) Els llibres que has escrit, són tots per a nens o també n'hi ha per a adults?
35) Prefereixes escriure per a gent gran o per a nois i noies?
36) Els llibres que escrius per als nens els poden llegir també les persones grans?
37) Què és més difícil: escriure el llibre o pensar-lo?
38) Quins són els temes que t'agraden més per escriure?
39) Què és més fàcil: ¿escriure llibres que hi surti gent rica o gent pobra?
41) Llegeixes els teus llibres un cop els has publicat?
43) Es guanyen molts diners fent d'escriptor?
44) Quants llibres has venut de cada títol que has publicat?
45) Què sents com a escriptor quan veus que el teu treball és reconegut?
48) Hi ha algun altre escriptor en especial a qui puguis considerar rival o enemic?
50) Quant de temps pots tardar a escriure un llibre?
52) T'hauria agradat inventar un d'aquests contes?
54) Com es fa perquè una impremta faci un llibre?
55) S'ha d'estudiar alguna cosa per fer la teva feina?
56) Com s'aconsegueix el títol d'escriptor?
57) Com es fa perquè et vinguin tantes històries al cap?
58) Què és més important: tenir imaginació o saber escriure bé?
59) T'ha pujat mai l'èxit al cap?
60) De quin llibre et sents més orgullós?
61) Quin llibre t'hauria agradat que hagués estat premiat i no ho ha estat?
62) Què tenen en comú tots els llibres que has escrit?
63) Estàs satisfet de totes les obres que has fet?
64) Saps si algú t'ha copiat la idea d'un conte?
65) I tu, has copiat alguna vegada una novel·la?
66) Ho vas passar molt malament el dia que et van publicar el primer llibre?
67) Escrius algun llibre, ara? Quin?
68) Quin és l'escriptor que t’agrada més?
69) Has pensat algun altre llibre? Quin títol li posaràs?
71) Has practicat mai algun esport?
74) Quines altres aficions tens, a part d'escriure?
75) Voldries que tots els llibres que escrius fossin reals?
76) Què t'agrada més: la ciutat o el poble?
77) Quin és l’il·lustrador que t'agrada més per als teus llibres?
78) T’agradaria ser dibuixant?
79) Hi creus, en les supersticions?
80) De quin signe del zodíac ets?
81) Què penses del nivell de lectura a Catalunya?
82) Quin procediment fas servir per escriure un llibre?
83) Quin és el llibre que t'ha costat més a l'hora d'escriure'l?
84) En quin idioma acostumes a escriure?
85) T'agradaria escriure les teves novel·les en altres llengües que no fos la catalana?
86) Com vas superar el fet de no poder escriure en català a principis del franquisme?
87) Quan eres petit ¿treies bones notes en català?, ¿feies moltes errades ortogràfiques?
88) Tens bons records de la teva infantesa?
89) Aconsellares a un nen de la nostra edat que es dediqués a escriure de gran?
90) Fins a quina edat penses seguir escrivint?
92) Si ara haguessis de començar, tornaries a ser escriptor?
93) Es difícil ser original de debò?
94) Què opines de la frase: "una imatge val més que mil paraules"?
95) Tens algun familiar a qui també li agradi escriure?
97) Escriure és la teva professió o ho consideres un hobby?
98) Quin col·legi dels que has visitat ha estat el més original?
99) Escrius en qualsevol lloc o bé en un lloc determinat?
100) Com escrius els llibres: a mà o a màquina?
101) T’agraden les entrevistes?
104) Quan poses el títol a les teves obres: abans d'escriure-les o en finalitzar-les?
105) Et preocupen els problemes de la natura: ozó, Amazònia...?
106) Quins mètodes aplicaries per resoldre'ls i arreglar el món?
107) Escrius en algun diari? I, si ho fas, t’agrada?
108) Els teus amics, per quin sobrenom et coneixen?
109) T'emociones quan escrius?
110) Què opines de les nostres preguntes?
111) Com se t'acudeixen les històries?
1) ¿Com t'estimes més que et tractem: de tu o de vostè?
- M'és igual. M'agradaria que fos d'una manera que us fes sentir tan còmodes que no us talléssiu gens. Em podeu preguntar tot el que vulgueu, i si hi ha alguna pregunta que no sé respondre, o que no em ve de gust contestar, us ho diré clarament, sens embuts.
2) A quina edat vas començar a escriure?
- A la vostra, més o menys, tot i que en un pla molt diferent a l’actual, és clar. Vaig tenir la sort de ser alumne d'una mestra excepcional, la senyoreta Vicença Ibáñez2, que ens feia una classe que ella en deia de redacció. Un cop cada setmana, al migdia, a l'hora de plegar, demanava a uns quants dels seus alumnes que es quedessin. Els designats ja sabien de què anava: havien de triar un tema i assajar-ne la representació com si fos una obra de teatre muda, només amb gestos, com els mims. L’argument havia de ser senzill, curt i entenedor. Després de la primera classe de la tarda, arraconàvem les taules i les cadires per deixar un espai que servís d’escenari; embolicàvem la bombeta que penjava del sostre amb un paper de color vermell, l’aula prenia un aire exòtic, teatral, i els improvisats actors interpretaven l'acció de la millor manera que sabien. L'endemà tots havíem de portar un escrit - una redacció - per explicar, cadascú a la seva manera, allò que havíem vist. No cal dir que era difícil que tots ho entenguéssim de la mateixa manera. La senyoreta Ibáñez les llegia, corregia i classificava. Al final de curs, el que havia tingut més gràcia a explicar-se, rebia de premi un llibre que acostumava a ser sempre el mateix: A orillas del alto Yang-Tzé. Un any el vaig guanyar jo. No he oblidat de què tractava, ni les paraules amb què la mestra me’l va dedicar. És possible que de la preparació i l’assistència a aquelles redaccions, ja fa gairebé seixanta anys, m'hagi quedat l'afició d'anar al teatre i, potser, d'inventar-me històries. Després de força temps de no saber-ne res, vaig tenir la sort de reprendre el contacte amb la senyoreta Ibáñez fins que va morir, no fa gaire, quan tenia noranta-quatre o noranta-cinc anys. Com rèiem i ens emocionàvem quan recordàvem fets, coses i persones dels anys quaranta!
3) Què et va implicar en la literatura i els còmics?
- De petit, a més de teca per menjar i roba per vestir, també ens faltaven els llibres. El pare em va acostumar a anar al mercat dels llibres vells - encara es fa, els matins dels diumenges, a Sant Antoni -, i entre les piles de papers una mica tronats buscàvem unes novel·les d'aventures que ell havia llegit de jovenet. D'entre tot el material que vam comprar, i que encara conservo, hi havia, en primer lloc, La vuelta al mundo de dos pilletes, escrit per dos francesos, Henri de la Vaulx i Arnault Galopin. No fa gaire que el vaig rellegir per si en podia fer un guió de còmic, però de seguida se'm va trencar el record tan bonic que en tenia. Les aventures hi eren: divertides, trepidants i plenes d'emoció, però tot plegat desprenia un to racista insuportable: la superioritat dels blancs, el dret dels europeus a tenir colònies a tot el món, l'enlluernament pels uniformes militars i tot de coses més que me’l van fer caure de les mans. Com havia envellit! Quan al cap dels anys tornem a veure un poble, una casa, una persona o un llibre que de petits ens han impressionat, sovint quedem decebuts perquè poden haver perdut aquella aura de grandesa, de misteri o de tendresa que ens havia enlluernat de petits... A part del meu pare, mai no podré agrair prou l'atenció de Maria Novell, una veïna de casa que em va obrir la seva biblioteca sense cap restricció en una època que no es podien publicar llibres que despertessin els desigs de llibertat. Maria Novell, llicenciada en Filosofia i Lletres, Bibliotecària, companya d'estudis de Maria Aurèlia Capmany i Rosa Leveroni, tenia molts llibres d'un gran interès que havia comprat quan era molt jove, abans de la guerra civil. Amb la derrota, i per no topar amb el triomfalisme dels vencedors, es va tancar en un petit món format per la seva família i uns quants amics. Vaig tenir el privilegi de ser-ne un, tot i la diferència d'edat. Més endavant, en una reunió del consell de redacció del Cavall Fort, que acabava de néixer, se’m va acudir que ella era la persona indicada per escriure l’article que necessitàvem sobre el teatre grec, i des d'aquell dia es va convertir en una col·laboradora imprescindible. Els seus articles tan originals sobre temes històrics en què els protagonistes no eren els reis ni els comtes sinó el poble que treballava i patia, es van recollir, quan va morir3, en el llibre Viatge a través de la Història de Catalunya (La Galera, Barcelona, 1975). Us el recomano, però l’haureu de buscar a les biblioteques perquè ja fa uns anys que es va exhaurir i no s’ha reeditat.
Pel que fa als còmics, m'hi vaig iniciar ben bé pel meu compte. En aquells anys quaranta, quan gairebé no hi havia cotxes, els nois de barri jugàvem molt pel carrer. Jo vivia, llavors, entre Gràcia i Sant Gervasi. L'escenari dels meus jocs era, sempre, pel voltant de la plaça de Cardona. I, encara que avui sembli increïble, jugava a futbol al bell mig del carrer d'Aribau, entre Laforja i Madrazo, que avui és un riu de cotxes. Els meus companys, que a casa seva no rebien la influència d’uns pares com els meus, ni d’una amiga com Maria Novell, ni d’una mestra com la senyoreta Ibáñez, només llegien tebeos, com llavors en dèiem dels còmics. I jo, que m’empassava tot el que em queia a les mans, des del prospecte d'un medicament fins al programa de la festa major, feia tots els possibles perquè me’ls deixessin mirar, des d’Hipo, Monito y Fifí, molt infantils, fins a les sofisticades aventures de Mandrake (Merlín el Mago) o Flash Gordon, passant per El hombre enmascarado, Roberto Alcázar y Pedrin, Juan Centella… No puc dir cap títol en català perquè en aquella època estava prohibit editar-ne en la nostra llengua. Més tard, quan el meu fill en va tenir l’edat, a casa vam descobrir els àlbums de Tintin en unes versions memorables de Joaquim Ventalló, i jo em vaig acostumar a llegir les revistes Cairo i Cimoc, partidàries de la línia clara, que és l’escola a què s’adscriuen les aventures que Josep M. Madorell dibuixa a partir dels meus guions.
- Em penso que és una pregunta massa transcendent i de resposta impossible. Són coses que fan de mal dir. Aneu a saber si m'hi hauria dedicat, de gran, sense les influències de què us he parlat. Potser sí, potser no. Si el meu pare hagués estat metge o fuster, el més probable és que a hores d'ara jo m’hauria fet un tip de receptar antibiòtics o de muntar armaris i calaixeres; si la meva mare, que era de Caldes de Malavella, no s'hagués casat amb el meu pare, que era empleat de banca, potser ara seria paleta com el meu avi i el meu oncle.
5) Quina va ser la primera obra que vas escriure?
- Contes, articles… Provatures, tot plegat. L'any 1949, abans de complir-ne disset, vaig entrar a treballar a "la Caixa". No era una entitat tan gran com ara, però ja hi treballava prou gent com perquè s’hi organitzés cada any un concurs literari entre el personal. El 1958 vaig decidir presentar-m’hi perquè em semblava que podia competir amb els guanyadors dels anys anteriors. Em vaig emportar el premi amb Un camí, que era el primer conte que escrivia. Tot i que això em va estimular molt, em vaig adonar que em fallava l’eina, la llengua, que és l’element fonamental. Havia rebut alguna classe de català durant la guerra, al poble, quan tenia cinc o sis anys; després, la meva generació i les següents, ho vam haver d'aprendre tot en castellà. La situació era ben diferent d'ara: parlàvem en castellà a l'escola i en català al carrer! També vaig assistir una temporada a unes classes clandestines que es feien d’amagat a l’estudi d’un pintor, al carrer de Sant Pau. Ja que la meva intenció va ser des del primer moment expressar-me en la llengua en què pensava per participar en una represa que a finals dels anys cinquanta tot just es veia venir, em vaig adonar que no en sabia prou. Entre els llibres que m'havia deixat Maria Novell, n'hi havia molts en català, i això em permetia escriure de manera intuïtiva, al marge de les regles. En família, sempre ens havíem comunicat per escrit en un català ple d’incorreccions. Així és que em vaig apuntar en uns cursets que feien uns amics de sotamà i més endavant vaig assistir a unes classes de literatura a casa de Joan Triadú. Això devia ser cap al 1959.
6) I la que et van publicar primer?
- Aquell conte, Un camí, precisament, que es va incloure en un volum junt amb els altres treballs premiats. Va ser fantàstic! Després vaig publicar més contes en revistes comarcals semiclandestines. El primer llibre procedeix de 1962. Es deia La sortida i l'entrada, i va ser l'últim volum de la Nova Col·lecció Lletres que editava Santiago Albertí. Eren nou contes per a adults, dos dels quals van ser prohibits per la censura, cosa que em va obligar a escriure’n dos més, a correcuita, amb la dificultat afegida que un havia de lligar per força amb la il·lustració de la coberta que l’editor ja havia pagat al dibuixant i que corresponia a un dels contes prohibits. Va ser la primera vegada que escrivia amb un peu forçat, o sigui, que m’havia d’inventar un conte sobre un dibuix, un fet que després he repetit sempre que ha estat necessari. És tota una aventura!
7) Què et va incitar a emprendre la teva carrera?
- Més que carrera, jo en diria ofici. Escriure, al cap i a la fi, és una feina com una altra. Al principi, m'hi vaig dedicar perquè m’agradava molt, i m’agrada, llegir. Novel·les, sobretot. I perquè tenia ganes de demostrar que en català es poden explicar les mateixes coses que en qualsevol altra llengua. Avui, això seria absurd perquè a les llibreries - encara que hi hagi tanta gent que no se n’adona - hi podem trobar llibres en català sobre toots els temes i matèries però, a finals dels anys cinquanta, els que manaven pretenien el contrari. El català, per a ells, era una llengua que s’havia de fer servir tan poc com fos possible, en família, o per escriure versos, com més macarrònics millor. Tot plegat, per acabar-la esborrant del mapa. Prou que s'havia demostrat, abans de la guerra, que en català es podien expressar tota mena de sentiments, emocions, estudis i pensaments, però el silenci que feia més de vint anys mantenien els diaris i les revistes sobre els nostres grans autors - Carner, Ruyra, Puig i Ferrater, etc. -, mantenia les noves generacions en aquesta ignorància. Llavors, doncs, em vaig posar a la cua d'uns autors que havien començat a publicar als anys cinquanta, com Pedrolo, Espinàs, Sarsanedas, Folch i Camarasa, Maria Aurèlia Capmany, Perucho…; dels que s’hi havien posat poc abans que comencés la guerra, quan encara eren massa joves per ser coneguts, com Pere Calders, Tísner, Ferran de Pol…, i dels que ja tenien un nom i un prestigi anterior, com Sagarra, Pla, Oliver, Benguerel…
- De tota mena, no, però sí que he provat d’escriure’n de diferents gèneres i que tractin de temes ben diversos. Ja us he dit que al principi vaig escriure contes i narracions i, tot seguit, alguna novel·la, tot destinat a un públic adult. En posar-m’hi, sembla que vaig aportar certa dosi d'humor a un moviment que es trobava a les acaballes, el realisme social: una literatura objectiva que no deia d'una manera oberta què era el que estava mal fet ni qui eren els que tenien la culpa de les injustícies socials, ja que es pretenia que el lector ho descobrís pel seu compte a partir dels fets que s'explicaven d'una manera freda, asèptica, com si l'autor no prengués partit. Tot plegat, per intentar que la censura no et pogués acusar de treure els draps bruts als qui manaven, però que fes obrir els ulls del públic davant els abusos del sistema.
A partir del desembre de 1961, el naixement de Cavall Fort em va oferir l'oportunitat d'escriure per als nois i les noies. I la vaig aprofitar. Havien passat vint-i-tres anys de la mort d'En Patufet, la revista que havia fet llegir en català unes quantes generacions d'infants i de joves, i els autors d'abans de la guerra havien mort o s'havien fet massa grans per tornar a connectar amb els infants i els joves. Recordo que Josep Tremoleda, el fundador i primer director de la revista, em va convocar, junt amb altres escriptors, per ensenyar-nos la maqueta del que havia de ser el primer número de Cavall Fort. En arribar a les pàgines centrals, quan ens va dir: "I aquí hi haurà un conte!", vam obrir uns ulls com unes taronges: tots ens vam preguntar com havien de ser, aquells contes, perquè feia vint-i-tres anys que no se n'escrivien, en català, per a infants, perquè no ens els haurien deixat publicar enlloc… Vaig escriure els cinc primers que van sortir a la revista - El maquinista de Cotentin, Bibi, el gos d’Ancona, Jimmy i el espies, Ernest el triomfador i L’home dels ocells -, no pas perquè tingués ganes d'acaparar-laa sinó perquè ens va costar trobar autors que sentissin la necessitat de participar-hi. Ben aviat s'hi va afegir Josep Vallverdú. I, tot seguit, un cens molt considerable d'autors ben diversos. Com que en aquell moment no sabia com posar-m’hi, em vaig dedicar a mirar els diaris en busca de notícies curioses, i, si en trobava alguna, la novel·lava, o sigui, la feia créixer inventant més detalls, nous personatges o canviant-ne el sentit. És un sistema que encara em serveix ara.
Després dels primers contes van venir els articles de divulgació, les entrevistes, els guions de còmic, alguna obra de teatre i, sobretot, els llibres - les novel·les, principalment - que trobareu detallades més endavant.
9) Es fàcil inventar-se contes tan llargs?
- No hi ha res que ho sigui, de fàcil, sobretot si intentes fer-ho bé. Aquest és el problema: fer-ho bé! Per més que ho provis, per més ganes que tinguis que et surtin una novel·la o un conte ben rodons, el resultat no és mai el que hauries volgut. El meu amic Josep Albanell, ben conegut, també, com a Joles Sennell, explica que quan comença un llibre es proposa que sigui la millor novel·la del món. Però quan ja n’ha escrit deu pàgines s'adona que això, en aquesta ocasió, no serà possible. Tot i així, però, continua, l'escriu el millor que sap, i es conforma pensant que la millor novel·la del món serà la pròxima que escriurà… Jo crec que aquest es el nostre motor: fer un llibre amb les ganes, no ja que sigui el millor del món - tant de bo! - sinó que sigui el millor que tu mateix pots escriure. No crec que tot això tingui res a veure amb si el conte o la novel·la és llarg o curt. Pot ser més difícil escriure un conte curt que sigui com un poema perfecte, tan precís i just que no hi falti ni hi sobri una sola paraula, que una novel·la molt llarga en què les aventures, uns personatges divertits, l'interès de l'acció o els paisatges tinguin prou atractius per dissimular descripcions innecessàries, repeticions, errors de redacció, incoherències i anacronismes.
10) Mai no t'has avorrit, fent-ho?
- Això sí que seria un pecat, i dels grossos! No tindria perdó deixar que es publiqués un llibre que no m'hagués divertit mentre el pensava i l’escrivia. Si jo mateix, que en sóc l'autor, m'hi he avorrit, ¿com puc pensar que algun lector s'hi divertirà? Em pot sortir un llibre més o menys complicat de lectura, sobretot si tracta d'un tema difícil o, aparentment, massa seriós, però si quan l'acabo i, després d'haver-lo corregit tantes vegades com m'ha semblat necessari, el rellegeixo i em sembla fals, ensopit o innecessari, no tinc cap més remei que tancar-lo en un calaix, deixar-lo reposar, tornar-lo a llegir al cap d'un parell de mesos i descobrir què és el que no funciona. I, tot seguit, posar-m'hi per refer-lo si és que encara crec que el tema val la pena.
11) Has començat algun llibre i després l'has deixat perquè no t'agradava?
- Jo diria que no. Quan m'hi poso, sobretot si es tracta d'una novel·la, m'hi he pensat molt, abans. Potser encara no sabré del tot de què tractarà, o l’abast que tindrà, perquè hi ha moltes coses que surten sobre la marxa, com si els mateixos personatges tinguessin vida pròpia i t'exigissin que els fessis prendre decisions que no havies previst, però allò més fonamental ja està pensat, si més no en el meu cas, perquè tinc un esquema, una línia argumental, uns personatges, unes situacions, uns paisatges... Abans de començar, hi ha tota la feina de documentació. Llegeixo articles o llibres que m'informen de coses que no sé, de països que no he conegut, de fets que només intueixo, de persones que han existit i que em poden servir de model positiu o negatiu. És més fàcil, és clar, si la novel·la passa avui, a Barcelona o en qualsevol lloc que conegui bé, i encara més si els protagonistes són com les persones del meu entorn.
12) Alguna vegada t'has quedat en blanc mentre escrius?
- I tant! Hi ha dies que estàs més espès que l'escudella de Nadal. Si t’hi trobes, hi ha diverses solucions: la primera, i més senzilla, és plegar veles, sortir a estirar les cames, tafanejar què diu la gent del carrer, fer un cafè o encauar-te en un cinema; la segona, i més dura, és no aixecar el cap de la feina: recular un parell o tres de pàgines per veure on t'has perdut, rellegir-les tantes vegades com sigui necessari per esborrar allò que no lliga, que et frena, i continuar com si no hagués passat res. Aquesta és la sortida més professional. Penseu que un escriptor és una persona que es guanya la vida escrivint, de la mateixa manera que un fuster se la guanya fent mobles. Oi que ningú no entendria que un mecànic, a mig arreglar un cotxe, digués que ho deixava per a un altre dia perquè no estava inspirat o no tenia el cap prou clar? Els periodistes, per exemple, no tenen dret a quedar-se en blanc. I si s'hi queden, només de pensar que el cap de redacció espera el seu article per tancar l'edició del diari ja els treu la son de les orelles. És evident que el novel·lista, però, no acostuma a tenir aquesta urgència. Jo mateix, de vegades, tot i que sóc força tossut, quan veig que les coses no rutllen, no em fa res de salvar el que he escrit i tancar l'ordinador, i… demà serà un altre dia!
13) D'on treus les idees per fer un còmic?
- De la mateixa calaixera que les que em serveixen per escriure una novel·la o un conte. El primer guió de còmic que vaig escriure va ser el de La casa sota la sorra, que ja era una novel·la. D'això fa molts anys. El bon dibuixant i amic Josep M. Madorell havia començat a publicar les historietes d'en Jep i en Fidel al primer número de Cavall Fort, de la mateixa manera que jo hi havia publicat els primers contes. El 1966, quan es va publicar aquella novel·la, em va comentar que hi trobava el ritme d'una pel.lícula d'aventures, i que valia la pena dibuixar-la en vinyetes: convertir-la en una historieta d’unes quaranta pàgines, que és la mida més o menys tradicional d’això que en diuen el còmic de la línia clara. Clara, tant per la transparència de l’argument com per la falta d’ombres en el dibuix.
14) Costa molt escriure el guió d'un còmic?
- En Madorell, llavors, quan va veure que hi estava d’acord, em va demanar que li escrivís el guió. Ni se m'havia acudit, a mi, que el dibuixant necessitava un guió! Em pensava que això era cosa seva, però resulta que ho és sempre que la idea i l'argument siguin d’ell. La feinada, que vaig tenir! Vaig aprendre que fer el guió d'una historieta és com tornar a escriure la mateixa novel·la, però ara pensant només en un sol lector: el que l’ha de dibuixar i a qui li has d'explicar amb tot detall què hi ha d'haver a cada vinyeta4.
I ja em teniu distribuint l'argument en les quaranta pàgines que havia de tenir, i repartint l’acció de cada pàgina en una dotzena de vinyetes, per a cada una de les quals havia d'explicar el paisatge, els personatges que hi sortien, l'actitud que tenien, el que deia cada un d'ells, i potser un petit text aclaridor com ara: "L'endemà...", o "Al cap d'una setmana...", o "Una mica més lluny..." No us penseu pas que sigui bufar i fer ampolles! És difícil dosificar bé l'acció i repartir-la de manera que tot quedi ben ajustat. Al principi, havia de refer contínuament la feina perquè si en una pàgina em sobrava acció, en una altra me’n faltava. De totes les feines d'aquest ofici, escriure un guió no és, precisament, la que em diverteixi més. Quan no tinc més remei que posar-m’hi, em sento més planificador o dissenyador que no pas escriptor. I ho he fet sovint, ja sigui per a les vuit aventures llargues de la sèrie de Henry Balua i d'en Pere Vidal, com per les d’en Felip Marlot, o les molt més curtes de la Neus (El Tatano) i l’adaptació de narracions pròpies i d’altres autors.
15) Quins són els personatges que t'agraden més?
- Si us referiu als dels còmics, em penso que m'agraden tots, perquè els necessito. Són imprescindibles. Si en faltés algun, la historieta quedaria coixa, no lligaria. Potser el que em diverteix més, per la pinta que té, és el Senyor Ti. És l’ase dels cops: tot i que és més dolent que la tinya, sempre li toca rebre.
16) De petit, quins contes t'agradaven més?
- Entre els quatre i set anys, que acostuma a ser l’època d’escoltar contes i començar-ne a llegir, hi va haver la guerra (1936 - 1939) que vaig tenir la sort de passar gairebé del tot a Caldes de Malavella, a casa els avis. El pare era al front i la mare es va quedar a Barcelona, perquè no ens ocupessin el pis. Tot i que no ens va passar res, vivíem una situació anormal. De vegades, al poble, fèiem les classes a l'aire lliure, per por d'un bombardeig que, per sort, mai no es va produir. Va ser un temps de jugar molt pel bosc i de llegir pocs llibres. Recordo que l'avi Josep, que era paleta, m'explicava El castell d’iràs i no en tornaràs a la vora del foc. En tenia molt pocs, de llibres, llavors. Recordo Els viatges de Gulliver, amb uns dibuixos preciosos d'en Junceda i uns de rondalles populars: Un xicot de sort, El pobre Julià, i poca cosa més... Ja de més gran, acabada la guerra, m'empassava tot el que em queia a les mans. Si hagués de dir tres de les novel·les que em van impressionar més a mesura que em feia gran, no tindria cap mena de dubte: Emili i els detectius, d'Eric Kaestner; Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain i Les aventures d'Arthur Gordon Pyn, d'Edgar Allan Poe. I, pel mig, d’altres molt diverses, tant per a grans com per a petits, que anaven de L'illa del tresor5, de R. L. Stevenson, El darrer dels mohicans, de Fenimore Cooper i En Lau, o un aprenent de pilot, de Carles Soldevila, a Els tres mosqueters i el Comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas.
17) Recordes el títol del primer llibre que vas publicar?
- I tant! Era el recull de narracions per a adults que ja he citat abans: La sortida i l'entrada, publicat el 1962. I, per a nois i noies, em vaig estrenar l'any 1966 amb La casa sota la sorra. Després van seguir La colla dels deu; I tu, què hi fas aquí?; El zoo a casa; Els gossos salvatges, i tota la llista que podeu trobar a la part dedicada a la bibliografia.
18) Eres un bon estudiant a l'escola?
- Déu n'hi do! Però m'ho havia de guanyar. Vull dir que no era d'aquells que amb el que senten a classe no els cal obrir els llibres perquè ja en tenen prou. No. Jo m'hi havia de barallar, amb les lliçons. Les havia de llegir una vegada darrere l'altra. El que em sembla recordar és que no tenia assignatures - crèdits, en dieu ara - preferides: tant s’hi valia estudiar geografia com matemàtiques o gramàtica. Era més aviat disciplinat, potser perquè no m’agradaven els càstigs. Durant uns quants anys, des dels onze als setze, em llevava a les sis del matí i estudiava fins a les vuit; llavors esmorzava i cap a l'escola s'ha dit! Jo diria que tothom esmorzava a casa, en aquell temps. A les meves escoles, tots érem fills de treballadors i no teníem diners per comprar ensaïmades o croissants, a part que no hi havia tota aquesta pastisseria industrial - dònuts, bucaners, negritos… -, i a casa menjàvem pa amb xocolata, o pa aamb sardines, o pa amb mortadel·la… La nit no em servia mai per estudiar perquè se'm tancaven els ulls. Això em passa ara, també, per treballar. De nit, puc veure la televisió, sopar amb amics, fer petar la xerrada, anar al teatre o a escoltar un concert, però no acostumo a treballar. Ni a anar al cinema, si hi puc anar cap al tard.
19) Creus que hi ha una certa edat per a llegir llibres?
- Totes les edats són bones. Suposo que amb tot el que us explico us adonareu que tinc la sort que m'agradin el teatre, el cinema, la música, la televisió, la muntanya, les tertúlies o la xocolata desfeta, entre d'altres coses, però sempre procuro trobar algun moment o altre per llegir. I si no ho aconsegueixo, me'n vaig al llit amb recança. És més, a la tauleta de nit sempre hi ha uns quants llibres per llegir unes quantes pàgines abans d'aclucar els ulls, però reconec que és molt millor fer-ho en una altra posició. No em costa gaire agafar el son i la lectura, llavors, se'n ressent.
Una de les coses que em semblen més ben pensades de l'escola actual és el paper que es destina als llibres, tant si hi ha biblioteca d’aula o d’escola, com si durant el curs es recomanen lectures concretes. El que em preocupa, però, és que alguns alumnes només llegeixen, i encara per obligació, el llibre recomanat. Sé que alguns d’aquests, quan deixin d'anar a escola, no en llegiran mai més cap perquè, per a ells, la lectura només haurà estat un deure o una obligació. I em sap greu, perquè per a mi, i per a tanta altra gent, és un dels plaers més grans. De vegades, quan sentim que algú es queixa perquè a l'escola li fan llegir una novel·la, la meva dona - la Rosa és una gran lectora - i jo comentem que ja ens hauria agradat, a nosaltres, que a l'escola tan trista i repressora dels anys quaranta ens haguessin posat uns deures semblants! I ens costa d’entendre que pugui ser un càstig allò que per a tots dos hauria estat un premi.
20) Es interessant el teu ofici, o és difícil ser escriptor?
- El que sigui interessant, que ho és i molt, no vol dir que sigui fàcil o difícil. Abans ja us he dit que el que costa és fer-ho bé, que no té gran cosa a veure amb les ganes de sortir-te’n. Jo diria que tots els oficis ho són, de difícils. I la satisfacció que tens és molt gran quan veus que allò que acabes de fer s'acosta bastant a la idea que tenies en començar. Recordo que quan era petit i anava al poble, el meu avi - el paleta, és clar, que l’altre era cambrer - se m'emportava a fer una volta i m'ensenyava la casa nova que acabava de construir o la reparació que havia fet en una de vella. La seva satisfacció era semblant a la que ara puc sentir jo mateix, ara, quan em truquen de l'editorial perquè ja tenen exemplars de l’últim llibre: ho deixo tot i me n’hi vaig a buscar-lo de tantes ganes que tinc de veure com ha quedat.
21) Algun cop t'has declarat com un gran tafaner: t'ha ajudat la tafaneria en el teu ofici d'escriure?
- És cert, que sóc tafaner. Em fixo molt en el que fa la gent que em rodeja, i m'agradaria saber què pensa, perquè ho fa i què voldria fer. I si mai no he intentat fer el retrat exacte d'alguna persona que conec - veí, amic, company de feina, parent o conegut -, en tots els personatges de les meves novel·les hi ha alguna cosa d’algú amb qui estic o he estat en contacte i, també, és clar, de mi mateix. Em fa l'efecte que tots els escriptors ho som, de tafaners. N'hi ha, com ara jo, que ens aprofitem del que veiem que fan les persones que tenim al voltant. Ben segur que som més superficials que aquells altres, més profunds, que no paren d'escorcollar-se ells mateixos, que converteixen la seva vida en una novel·la inacabable perquè no fan altra cosa que exposar els seus sentiments, les seves raons, les seves pors, les seves emocions, el que senten davant els altres... En una ocasió que em trobava en plena redacció d’una novel·la d'amors adolescents, vaig veure a l'altre cantó del metro una parella molt encaramelada. M’hi vaig acostar per si podia sentir què es deien, però no era una conversa tendra ni amorosa, sinó que es discutien de valent, tot i que la noia no parava de tocar el noi mecànicament per rebentar-li els granets que li omplien la cara. Quin fracàs! De vegades, pel carrer, també he seguit algú per saber si, per l’aspecte que tenia, encertava cap on anava, què faria o a què es dedicava.
22) T'agrada observar el paisatge per inspirar-te?
- Diria que en els meus llibres no hi ha grans descripcions de paisatges. La majoria de novel·les i contes són urbans, passen a la ciutat, que és el que conec millor. Una altra cosa, és clar, són les novel·les que he situat a l'Africa negra, o a l'Amèrica dels pellroges, que m'obliguen a fixar millor el lloc de l'acció. En aquests casos em serveixo molt del que llegeixo o he llegit, i, també, del que he arribat a veure al cinema, des de petit, quan assistia a formidables sessions dobles de pel.lícules d'aventures: Tarzan, Les Mines del Rei Salomó, Trade Horn, o les històries de l’Oest amb uns cowboys inoblidables: Gary Cooper, John Wayne, Joel Mc Crea, James Stewart... Unes pel·lícules que acostumaven a acabar bé, sempre des del punt de vista dels rostres pàl·lids, nosaltres, els blancs, amb l'aparició del Setè de Cavalleria i l’extermini del pobres pellroges, que eren a casa seva. Quan he tractat aquest tema en un parell de novel·les, he intentat posar les coses al seu lloc.
Per a qüestions més casolanes, i sense que senti la necessitat de precisar-ho, la major part de les meves novel·les són barcelonines. Per a les que passen en una petita localitat, m'he inventat Morvià que és una barreja de Castellterçol i Moià, tal com van fer - perdó per la comparació - Salvador Espriu amb Sinera, García Márquez amb Macondo, o Juan Benet amb Región... És un invent que permet tota mena de llicències: quan convé, hi puc fer passar un riu, o que hi creixin unes plantes i hi volin determinats ocells encara que no siguin propis d’aquella comarca.
En realitat, el paisatge em proporciona pocs temes i arguments. Hi ha qui es pensa que em tanco a Castellterçol per escriure, però confesso que em costa molt treballar-hi. El bosc, que tinc tan a l’abast, em xucla i em fa sortir a caminar, a respirar aires de farigola, romaní, sajolida o espígol; a veure com es mouen les formigues, com volen els pardals, els merlots, els esparvers i les garses, com s'amaguen conills i esquirols; a aixafar alguna corrua de processionàries; a contemplar el vol d'un ultralleuger; a admirar el que queda de la masia que apareix en un revolt del camí…
23) Què són, per a tu, els llibres?
- Una part ben important de la meva vida, tant com a lector com a autor. M'agraden. M'agrada llegir-ne i m'agrada escriure'n. I m'agrada guardar-ne. Si tingués diners i espai, no pararia de comprar-ne encara que sabés que no els podria llegir mai. Saber que els tinc a l'abast, que els puc buscar als prestatges, que els puc agafar, tocar, mirar i, sobretot, llegir, representa per a mi una gran satisfacció. En compro tants com puc fins a l'extrem que ja començo a no saber on posar-los. El problema és quan necessito un dels que sé que tinc i no el trobo. N’hi ha al pis on visc, a l'estudi on treballo i a Castellterçol. Els que em semblen menys útils, aquells que em penso que ja no necessitaré més, han anat a parar en un soterrani, al costat de piles de diaris, de revistes, de treballs que els alumnes de les escoles han fet sobre algun llibre meu. No m'atreveixo a llançar res de tot això, per més que sé que, un dia, algú o altre ho haurà de fer. Però llavors jo ja no hi seré i no me’n podré sentir.
- Em sembla que n’he fet un gra massa, que m’he passat. Més endavant hi ha la llista, però ja us puc anticipar que n'he publicat més de cent entre els vint-i-tres que he escrit per a la gent gran, els del col·lectiu Ofèlia Dracs, i els que he fet per a vosaltres: més de quaranta novel·les, una vintena de llibres de contes, tres adaptacions, quatre obres de teatre i quatre llibres de divulgació, a part d’onze històries llargues de còmic. El cas és, però, que no em veig amb cor de parar perquè encara sento la necessitat d’explicar moltes coses.
25) Quina de les teves obres ha guanyat algun premi o ha tingut més èxit?
Dels premis que m'ha concedit un jurat que tria entre els llibres que s'han publicat cada any, hi ha les novel·les Calidoscopi de l'aigua i el sol i Interfase amb mosca, que van merèixer el de la Crítica de Serra d'Or dels anys 1979 i 1991; i L'ocell meravellós, que va ser premi de la Generalitat al millor conte publicat l'any 1981. I entre els que he presentat a concursos, I tu, què hi fas aquí? (premi Folch i Torres, 1969), La casa sobre el gel (premi Ruyra, 1981) i En Miquel sobre l'asfalt (premi Cifré de Colonya, 1985).
Sovint, l'èxit, o la sortida d'un llibre, no té a veure amb els premis. En el meu cas, La casa sota la sorra, que és un dels llibres en català amb més edicions en porta més de seixanta! ni tan sols va ser finalista del premi Ruyra de 1965. I no ho dic per queixar-me del jurat. Sé per experiència pròpia que és una feina difícil i desagradable. Tots els que en som alguna vegada tenim ganes de trobar ben aviat un llibre que ens agradi molt per estar convençuts que no cometem una injustícia votant-lo, però quan n’hi ha tres o quatre que et sembla que es mereixen el premi, ¿com ets capaç, llavors, de pronunciar-te a favor d'un o de l'altre? Per sort, en el jurat sempre hi ha quatre persones més per compartir aquesta responsabilitat… D’altres llibres que també he presentat a premis sense sort, i que quan s'han publicat han tingut bona acollida són: La colla dels deu (37 edicions), En Felip Marlot (17), El país de les cabres (12), La Roser Veraç (11), La ciclista Caterina (8), El dia que en Cecili es va perdre (9)...
De tots els llibres que he escrit al llarg dels anys, n'hi ha molts, i cada cop més de pressa, que es fonen, com si haguessin mort,. Quan es venen poc, els llibreters, que han de fer lloc als nous llibres que s'acaben de publicar, tornen els que els queden als distribuïdors, i, aquests, als editors. Quan l'editor veu que d'un títol concret li'n queda una bona pila al magatzem i pensa que no se'ls podrà treure de sobre perquè no els demana ningú, ha de decidir què en farà. De vegades, si és de molt bona fe, en regala a escoles, biblioteques o esplais; d'altres, intenta vendre'ls en un Tot a Cent. Però si ni així no aconsegueix liquidar los, els trinxa i en fa pasta de paper perquè tenir los emmagatzemats i sense esperances de vendre'ls, és massa car. Uns dies abans, reps una carta en què l'editor et comunica que si en vols uns quants, pots passar a buscar los. No us podeu imaginar la cara que fas quan et diuen que aquella història que vas escriure amb tanta empenta, esforç i il·lusió, i que havia de ser la millor de les teves obres, la que acaparés més l'interès dels lectors, ara ja només és un record. És com si et caigués una galleda d'aigua freda a sobre! La mort d'un llibre, però, tot i que és tan trista, és un estímul per a escriure'n un altre que serveixi per demostrar que l'autor encara és viu.
Per sort hi ha les biblioteques! Si un estudiós sent la curiositat de llegir un d'aquests llibres que ha desaparegut, és possible que l’hi trobi. Si l’exemplar està molt atrotinat, serà senyal que ha tingut molts lectors. També es podrien penjar a Internet, però si són antics s’han d’escanejar perquè no els tens a l’ordinador, i això representa moltes hores de feina.
26) I no pot ser que un altre editor, al cap d'uns anys, tingui ganes de ressuscitar lo, aquell llibre?
Es ben difícil que trobis algú que vulgui exposar uns diners per publicar un llibre del qual sap que se n'acaben de destruir mil o dos mil exemplars. Això només s’esdevé amb les obres d'autors molt reconeguts que poden haver passat de moda una temporada i que, al cap d’uns anys, algú se la juga i els torna a posar en circulació. En aquests casos, l'autor ja no hi és i no pot sentir la satisfacció de veure’n la resurrecció. És el cas d'uns llibres i d'uns autors coneguts com a clàssics. A mi només m'ha passat una vegada: La Galera ja havia donat per enterrat L'home dels nassos després d'exhaurir ne dues edicions, però, al cap d'uns anys, un canvi en la direcció de la mateixa editorial va fer que el tornessin a posar en circulació amb format i dibuixos nous. Quina alegria! Va ser com si hagués retrobat un vell amic!
27) Quan de temps dediques a escriure?
- Durant més de trenta anys he fet dos oficis. Ja he explicat que vaig escriure el primer conte estimulat per un concurs entre el personal de l’empresa on treballava. Això vol dir que a partir d’aquell moment vaig fer d’administratiu i d’escriptor. L’any 1960 hauria estat suïcida deixar l'oficina per posar-me només a escriure. En primer lloc, no sabia si tindria prou imaginació, capacitat o empenta per dedicar-m’hi totalment. I, en segon lloc, el rendiment econòmic que donaven els llibres escrits en català era mínim. Així, cada dia treballava de vuit a tres a l'oficina i quan arribava a casa dinava, feia mitja hora de migdiada i, cap a les cinc, després de rentar-me la cara i de prendre un cafè, estava en disposició d’escriure tres o quatre hores ben bones, a part d'aprofitar part dels dissabtes i diumenges. El 1992, en complir seixanta anys, em vaig jubilar i de llavors ençà disposo de molt més temps, però no m'hi passo tot el dia, tampoc. Fer d'escriptor suposa moltes més coses que engegar l'ordinador i omplir la pantalla de paraules. Has de tenir curiositat per saber què passa pel món, per això a casa cada dia hi entren tres diaris, i llegir els llibres que escriuen els companys a part d’estar una mica al corrent, només una mica, del que es publica a tot el món, un intent impossible, amb tants llibres com arriben a sortir. En algunes ocasions, si sento la necessitat de dir-hi la meva, o si m’ho demanen, escric un article per a un diari o una revista. També, i encara que sigui a contracor, sóc jurat d’alguns premis literaris, cosa que em fa passar moltes hores llegint originals, una feina que no m’entusiasma però que he d’acceptar perquè algú o altre ho ha de fer: si durant molt de temps m'he presentat a premis, l'única manera de correspondre a l'esforç que han fet els jurats de llegir els meus llibres és llegir, ara, els dels altres. M’estimo més fer de jurat de premis que serveixin d’estímul per a la gent que s’inicia en la professió - locals, de barri o escolars - que no pas dels que hi ha molts diners en joc. No m’agrada haver de triar entre les obres dels meus companys de professió. També he de veure de tant en tant algun editor, participar en alguna tertúlia amb col·legues i, en el meu cas, tinc les reunions periòdiques del consell de redacció de Cavall Fort.
Per a mi, ara, un dia ideal seria aquell que, després de llevar-me d'hora i dutxar-me, surto de casa, camino una hora, i compro el pa per esmorzar. Escriure fins a quarts de tres i, després de dinar i de la migdiada imprescindible, revisar els diaris per retallar les notícies més interessants, documentar-me per a un nou llibre i llegir un parell d'hores. La jornada és rodona si cap al tard puc anar al cinema, al teatre o a escoltar un concert dels que comencen a les nou del vespre. O, si em quedo a casa, veure algun programa de televisió que no em faci anar a dormir més tard de les dotze. Però no sóc tan ordenat i passo temporades fent el mandra, carregant les piles. Ara, quan he enllestit la primera part d’una novel·la, m’hi dedico tantes hores com puc per ser el primer de saber com acaba.
- A l’hora de redactar un conte o una novel·la, no. Més d'una vegada, però, algú m'explica alguna cosa que li ha cridat l'atenció, que l’ha impressionat, per si la vull aprofitar, però és difícil que funcioni. Ja que es tracta d’un fet que els ha trasbalsat tant, l’haurien d’escriure ells. Tothom té una sensibilitat ben particular, i allò que afecta molt algú no vol dir que forçosament hagi d’engrescar o motivar els altres perquè pot respondre a unes sensacions molt íntimes i personals. Quan sento la necessitat d'explicar alguna cosa, també se m'acut com enfocar-la, encarrilar-la, presentar-la. Cada autor té la seva manera d'entendre i de veure el món. Si no fos així, tots acabaríem escrivint la mateixa novel·la.
Sé que hi ha escriptors que treballen en equip. No sé si seria capaç de fer-ho perquè no ho he provat mai. Hi ha precedents històrics, és clar, com els d'Emile Erckmann i Alexandre Chatrian, uns autors que de jove em van fer molt feliç amb L'amic Fritz o La història d'un recluta de 1813. I, ara, entre nosaltres, ho practiquen Andreu Martin i Jaume Ribera, els autors de la sèrie d’en Flanagan.
Una bona manera d'ajudar és el que fan els de casa, que em deixen tranquil quan treballo, sense fer soroll ni interrompre. La Rosa, que em coneix molt bé, m’ha suggerit més d’un tema que he pogut aprofitar. El telèfon, en canvi, pot ser un enemic quan sona massa sovint. Moltes vegades, quan estic espès i necessito més concentració, una trucada és l’excusa per deixar-ho tot.
29) I doncs, quina relació tens amb l’Ofèlia Dracs?
- És curiós que en sapigueu alguna cosa, d’aquesta senyora, perquè els llibres que hem escrit deu o dotze escriptors camuflats amb aquest pseudònim són només per a la gent gran. Cert! Sóc un històric del col·lectiu perquè en formo part des del principi, i he participat en les col·laboracions que hem fet per a la premsa i, sobretot, en sis llibres de narracions. Però cadascú era l’autor d’una narració, la seva, i l'únic que hi havia en comú amb les dels altres era el tema, l'extensió i algun detall molt concret. Això vol dir que ningú es ficava en el que escrivien els altres. La majoria eren autors de la generació dels setanta que em van rebre amb els braços oberts en un moment d’hores baixes. Puc assegurar que estar-hi en contacte em va rejovenir. La de l’Ofèlia Dracs és, segurament, l’aventura literària més divertida en què he intervingut. Ens reuníem de tant en tant per sopar plegats; per treballar, dèiem, però rèiem molt més del que treballàvem. Així sorgia el tema del pròxim llibre, però he de confessar que vam abandonar molts dels projectes perquè eren massa esbojarrats. En parlo gairebé en passat perquè no crec que hi tornem. Som tan o més amics que abans, però ens veiem menys, potser perquè ja no en tenim tantes ganes: les morts prematures de Xavier Romeu, Quim Soler i Jaume Fuster ens han deixat una gran sensació de buidor. Encara que els supervivents ens tornéssim a trobar i féssim el cor fort, el record dels nostres amics desapareguts enterboliria per força l’eufòria i les ganes de gresca que mai no ens van faltar.
30) En què o en qui et bases per descriure els teus personatges?
- La major part de vegades me’ls invento segons el que demana l’argument. Això, i l'ambient o la idea que em mou a escriure un conte o una novel·la m'ajuden a caracteritzar-los. Poden tenir detalls de la manera de ser de gent que he vist o conegut, però no n’hi ha cap que sigui el retrat d’una sola persona. D’altres vegades, i perquè veieu que no es pot generalitzar, són els fets d’una persona els que em porten l’argument de la història. Em penso que és el que hem fet sempre els escriptors. Mark Twain, en el pròleg de Les aventures de Tom Sawyer, advertia que en Tom “és una combinació de les característiques de tres nois que jo vaig conèixer; així és que pertany a l’ordre arquitectònic compost”.
Tot i les descripcions que en puc fer, no crec que sigui massa detallista. No els arribo a veure mai del tot en l'aspecte físic. Sé que un és alt, l'altra és bufona, aquest és presumit i aquella és molt llesta, però no els acabo de veure amb precisió fins que no me’ls presenta l’il·lustrador, això, és clar, en el cas que hi hagi dibuixos. Fa uns anys, quan els llibres es feien en un pla més artesanal, recordo converses molt interessants amb el bon amic Andreu Dòria, fundador i editor de La Galera, per decidir quin dibuixant ens convenia més per a cada llibre. Quan ja l’havíem triat i el dibuixant havia llegit el llibre, discutíem els esbossos i les mostres que ens oferia abans de confirmar-li l’encàrrec. Això, ara, no s'acostuma a fer. Les editorials han crescut i, un cop t’accepten el text, tenen departaments especialitzats per dissenyar-lo, fer-lo il·lustrar, maquetar-lo i compaginar-lo. L'autor en perd la pista fins que el llibre no surt de la impremta. És clar que em mantinc força en contacte amb Josep M. Madorell - gairebé sempre per telèfon - quan tenim entre mans una nova historieta. No tant, però, com quan vam treballar conjuntament en la preparació de La casa sota la sorra, que va ser la nostra primera aventura. També tinc ocasió de canviar impressions sovint amb Fina Rifà, amb qui comparteixo la taula de redacció de Cavall Fort.
31) Quin tipus de llibres acostumes a escriure?
- N'he escrit molts, sempre, però, amb la intenció que no tinguessin res a veure uns amb els altres, i, en principi, em penso que me n’he sortit. Una vegada, en una escola, una nena em va comentar que el que la sorprenia més de tots els llibres que m’havia llegit era que fossin tan diferents. Era el millor elogi que em podia fer! Em sabria molt de greu repetir-me. Si un dia ho faig, sé que hauré de plegar. I ja que és molt difícil que un mateix se n’adoni, espero que algú de confiança m’avisi.